Single Blog Title

This is a single blog caption
22 abr. 2020

I per tu, què és la infermeria?

Fa uns dies, la Dra. Lupe Sánchez-Rueda, docent d’Infermeria a l’EUIT, va llençar una pregunta a les xarxes socials demanant als infermers i infermeres formats/des amb nosaltres si recordaven el seu primer dia de curs, demanant-los “Què és la infermeria?” i animant-los a donar resposta avui en dia atesa la situació en què estem vivint.

Van sortir respostes molt bones, algunes tan interessants i commovedores com la següent, de Cesc Miranda, estudiant i auxiliar d’infermeria.

“Recordo perfectament el dia en què ho vas preguntar a classe, escoltava amb admiració les respostes dels companys, molts ja amb experiència assistencial, sortien tímidament molts conceptes, tots brillants.

Professió vocacional, holística, multidisciplinària, empatia, cuidar, rol propi…. entre moltes altres idees que sortien i amb els que avui comparteixo al 100%.

Durant les meves pràctiques assistencials de la universitat i en la meva vida laboral com a auxiliar d’infermeria, he tingut alts i baixos emocionals, ja que veure com coneixements que tenies molt arrelats, estudiats en moltes assignatures, queien sols i en un moment, era desmotivador (moltes vegades, que no sempre, sobretot depenent del lloc) i pensava que era per part del mateix personal d’infermeria, que no es creu les competències que té o fins i tot que s’acomoda o no lluita per reivindicar-se. 
Tot això m’han fet repensar moltes vegades la pregunta que ens vas fer aquell dia… Se’m queia el mite preciós sobre el rol propi o el paper vocacional de la infermeria, entre altres coses.

Aquests dies, amb la crisi de la COVID-19, m’he tornat a plantejar aquesta pregunta, tot i que tot va començar que ens va agafar a tots/es per sorpresa, he pogut veure una evolució impagable que em fa recuperar la fe i l’energia.

He treballat amb professionals d’infermeria plens/es de valors com el sacrifici, ja que hi ha companys/es que feia molts anys que no trepitjaven l’àmbit assistencial i han estat capaços i capaces de renunciar al que estaven fent per tornar a primera fila; altres que se n’han anat de casa seva temporalment per no contagiar els seus familiars o que fins i tot, s’han confinat en habitacions dins de casa seva. He vist treballar en equip a moltes disciplines, totes imprescindibles i molt respectuoses entre elles, professionals que ni es coneixen i treballen com si ho haguessin fet tota la vida (al final només depèn de tota aquesta gent perquè puguem tirar endavant i la responsabilitat és gran).

Tot això em fa pensar en què som persones que ens agrada ajudar i fer-ho des de la infermera té una funció primordial, i és la de fer de suport en tot allò que el pacient (que ha d’estar sempre el centre), que per les circumstàncies que sigui no pugui realitzar per ell mateix, respectant al màxim les seves creences i valors i tenint en compte la seva intimitat, ja que normalment quan tens alguna mancança, sigui del tipus que sigui, et fa sentir vulnerable, tots hem estat malalts alguna vegada o hem tingut problemes sentimentals; cal empatitzar cada dia amb aquestes persones, de vegades és difícil però no coneixem a qui tenim a davant i no hem de jutjar mai.

A més, ara mateix (abans també, però ara més) amb la crisi de la COVID-19, podem passar ràpidament de professional a pacient i hem de cuidar com ens agradaria ser cuidats.

Aquests dies hem rebut molts aplaudiments i sembla que la societat comença a conèixer la multitasca infermera, no sabien abans el que fèiem?

Som infermers/es tot l’any i sempre correm riscos, estem mal acostumats/des a treballar amb poc personal i sota molta pressió i patim, sí, patim molt. Per molt professionals que vulguem ser, no som de ferro, treballem amb persones i sempre hi ha situacions que ens superen.

Crec que davant la por i la incertesa, la societat es torna més vulnerable i és capaç de donar suport en allò que li pot produir esperança però quan tot això passi, molt probablement si no fem alguna cosa, si no convencem a tota aquesta gent perquè surti al carrer a reivindicar els seus drets (perquè al final són ells i elles qui han de ser atesos), els de sempre, els que ara mateix els hi va tan bé que els veïns i veïnes ens aplaudeixin i ens facin sentir forts i en certa forma una mica més “Kamikaze’s”, posaran l’economia davant la sanitat una altra vegada.”

Us ho repetim i no ens cansarem de fer-ho, i és que estem molt i molt orgullosos/es de tots/es vosaltres!

Gràcies per tot el que heu fet i esteu fent.

<a href=”https://www.freepik.es/fotos/mujer”>Foto de Mujer creado por freepik – www.freepik.es</a>